Entre la lògica i la imaginació
Mil persones em miraven, esperant una resposta d’expert. Acabava de fer una conferència sobre intel·ligència artificial en un congrés internacional, i la sala s’havia quedat en silenci a l’hora de les preguntes.
Tenia les dades, el doctorat i l’experiència. Coneixia els models, les matemàtiques i el funcionament intern de les màquines. Però, en aquell silenci, vaig veure un buit que no podia ignorar: parlava el llenguatge de la lògica a una sala que necessitava el llenguatge del significat. Podia explicar com un sistema transformava entrades en sortides, però no sabia explicar per què als humans que tenia al davant els havia d’importar.
Aquell moment em va canviar el focus. Vaig començar a tractar la ment humana com l’arquitectura definitiva. Observava què feia il·luminar les mirades, què les feia desviar-se i com una sola història podia aconseguir el que deu diapositives no aconseguien. Vaig entendre que comunicar no és «descarregar» informació: és donar forma al moment en què una idea, de sobte, esdevé d’una altra persona.
Durant vint anys he viscut dins d’una altra arquitectura: la intel·ligència artificial. He vist com aquests sistemes evolucionaven d’equacions fràgils a alguna cosa que gairebé sembla màgica. Però, a mesura que es feien més potents, hi vaig detectar una paradoxa: vam construir les màquines pensants més avançades de la història i, a poc a poc, vam començar a pensar menys.
A les empreses i en el treball creatiu, el patró és el mateix. Quan tothom fa les mateixes preguntes, tothom obté les mateixes respostes. Quan deleguem la curiositat als mateixos prompts, les veus tendeixen a convergir. El perill de la IA no és que ens substitueixi: és que ens estandarditzi.
La IA no té cap intenció pròpia. Simplement accelera la direcció que ja pren el teu pensament: curiosa o negligent, profunda o superficial.
La meva feina viu en aquesta confluència. Ajudo les organitzacions a utilitzar eines intel·ligents sense renunciar a l’originalitat. Ajudo els líders a pensar amb més claredat, a comunicar-se d’una manera que el cervell realment rep i a crear sense tornar-se previsibles.
Perquè, en una era d’intel·ligència automatitzada, liderar ja no és tenir totes les respostes. És tenir el coratge de triar quan l’algoritme no pot fer-ho per tu.
He passat la meva carrera entre la lògica i la imaginació. Avui ajudo les persones a protegir l’únic avantatge que cap màquina no pot replicar: la manera com la seva ment veu el món i la capacitat de convertir la IA en una aliada per a idees que encara no han existit mai.